Original article written by El Guaita extracted from Quaderns d’Estudi (1915) and subsequent English translation

La Simulació

Hi ha un mètode tradicional en l’aprenentatge de les llengües. Com qualsevol altre mètode pedagògic, aquest implícitament es fonamenta en una psicología, en una filosofía. En el cas present són la psicología i la filosofía de l’intel·lectualisme. Es tracta d’arribar a la possessió de conceptes, els més amples possibles. L’instrument llavores consisteix en l’estudi i repàs d’un còs doctrinal, suficientment sistemàtic, expressament preceptiu. L’anomenen Gramàtica. Dicta el mestre o narra el llibre, a cada lliçó, unes quantes regles d’aquest codi, una de les parts d’aquest conjunt, una de les zones orgàniques d’aquest còs. – un capítol de la gramàtica. Al capítol un dia dictat, se’n van poc a poc afegint d’altres i altres. Prova el deixeble de retenir-los a la memoria. Quan aquesta ja és rica d’alguns, ell comença d’encarar-se amb la realitat, frase a traduir, pensament a retre en la llengua nova. I tracta de reduir els immediats problemes que el cas suscita a les regles, més o menys amples, més o menys terminants, que aquella preceptiva li dictava, – és a dir, d’esvair lo concret de la nova donada empírica en la generalitat del concepte adquirit.

L’artifici d’aquest mètode, la seva dificultat, la seva lentitut, la seva ineficacia relativa – absoluta i tot, si ell algún cop hagués estat aplicat rigorosament segons els seus principis propis– forçaren de pensar, però, en un moment donat, en la conveniencia de substituir-lo. Era en temps d’ideología romàntica i, recollint doctrina d’alguns precursors, ja matiners, en la materia, es va demanar: ‘Per què, fugint del xorc artifici, no ens aniríem de dret a la naturalesa? Per què no provaríem de substituir per aquesta, aquell? Quin és el procès natural en l’aprenentatge de les llengües? Es el que segueix, i molt sovint amb rapidesa sorprenedora, aquell que es troba en terra estrangera i li convé de no trigar a donar-se entendre en l’idioma del país. Es el mètode empíric, el mètode de l’inducció. El cas particular és experimentat com a tal, i com a tal retingut, sense reducció a regla previa. La pràctica multiplica els casos anàlegs, i la ment que aquesta multiplicitat experimenta, percebeix sense dificultat l’analogía de les solucions. Oint parlar un idioma, avesant-se als noms que les coses prenen en ell, provant directament de parlar-lo, s’arriba a la seva possessió.